Aunque trata de los anarquistas, la novela no es una exploración o refutación de la filosofía anarquista;de filosofía “anarquizante” que sea una rebelión contra Dios, y como tal, se basaría en muchos aspectos del existencialismo o del nihilismo.

Pero al mismo tiempo se han convertido en obras de referencia para lograr el vuelco de “un mundo en ruinas”.

“Ya no hay que esperar una iluminación, la revolución, el apocalipsis nuclear o un movimiento social. Seguir esperando es una locura. La catástrofe no es lo que viene, sino lo que hay. Nosotros nos situamos, desde ahora y en adelante, en el movimiento de derrumbe de una civilización. Es ahí donde hay que tomar partido”, cuentan en el texto. Para el grupo “nada parece menos probable que una insurrección, pero nada resulta más necesario”.

Para descargarlo en pdf: http://caosmosis.acracia.net/wp-content/uploads/2009/05/la_insurrecion_que_llega.pdf

Michel Foucault

MICROFÍSICA DEL PODER és una compilació de textos en els quals els seus plantejaments teòrics se’ns mostren més accessibles. La seua contribució principal, la crítica a vella concepció globalitzant de la política i el poder, ens dóna una nova visió enriquidora de la realitat com una guerra en espais específics contra poders locals i capil·lars. El poder no és un, ni està en l’Estat o en una classe, sinó que és capil·lar, local, específic, i travessa totes les capes socials i individus. Està en les presons, els psiquiàtrics, les escoles, els exèrcits… És doncs, una eina en funció dels enfrontaments locals i concrets per a posar en relleu les transformacions dels poders, recuperacions, punts de fugida, negociacions estratègiques i punts febles. La lluita no és una qüestió dialèctica i castradora, no és un desgast ni una espera a la revolució social, no és global ni universal, sinó concreta i conjuntural. Per a sustentar tot això, hem de partir de la seua concepció històrica, la genealogia, que reintrodueix en l’esdevenir tot el que per a la història tradicional (liberal o d’arrel marxista o estructuralista) ha estat continuïtat, i que canvia estructures per successos com elements definidors. Història, genealogia, societat, subjecte, revolució, negociació, poder, resistència. Lectura que no pot deixar indiferent a ningú.

Que passeu un bon estiu, o almenys el que resta.

Orwell va estar com a milicià del POUM, tant de soldat ras com oficial, a indrets de Catalunya i Aragó des de desembre de 1936 fins juny de 1937, quan després dels successos de maig de 1937, el partit polític al que es trobava (el POUM, un partit comunista antiestalinista ) fou declarat organització il·legal y es va vore forçat a fugir o enfrontar-se a l’empresonament. 

Volem així reivindicar totes les memòries històriques i no tan sols aquelles reflectides a les lleis. És feïna de tots recuperar la nostra història, per incomoda que siga, per tal de combatre (com bé denunciaría aquest mateix autor a altra obra seua) el punt de vista del Ministeri de la Veritat.

Un home es queda cec mentre espera que el semàfor es pose en verd sense saber per què. És una estranya ceguesa blanca, com un mar de llet, al contrari que la ceguesa més comuna, en que es veu tot negre. Prompte la seua dona també es queda cega, i els segueixen tots al seu al voltant. Sembla una estranya epidèmia que amenaça amb estendre’s, pel que el Govern decideix tancar als infectats en quarantena, envoltats per militars i en condicions infrahumanes… però prompte aqueixos mateixos soldats quedaran afectats. Els carrers es converteixen en un caos, tota la societat està cega i només lluita per la seua supervivència.

Però no tots són cecs. Per causes desconegudes una dona no pateix la ceguesa, encara que es fa passar per cega per a guiar al seu marit en la quarentena. Ens servirà de guia a nosaltres també en aquesta narració i també ens convida a actuar. En un món de cecs, els que veuen han de ser responsables i passar a l’acció.

La llei del més fort impera en aquesta aterridora reflexió sobre el individu i la societat actual, més enllà d’una reflexió sobre la ceguesa física, Saramago juga amb l’egoisme per a criticar la realitat quotidiana d’un món cec d’egoisme.

Podreu trobar les samarretes a  l’Ateneu llibertari l’Escletxa [c/Sant Carles nº120] tots els dijous a partir de les 21.00 i tots els últims divendres de cada mes a les 21.00 a les nostres reunions literaries mensuals.

Us deixem ací l’enllaç d’un text que reflexiona sobre la pel·lícula del “club de la lucha”, film prou fidel a la novel·la en la que està inspirada, i què és l’objecte de discussió de la trobada del club de lectura de març. Entre altres coses l’autor extrau una interessant reflexió sobre la necessitat d’atacar primer al nostre “jo sistematitzat” o desnaturalitzat (el protagonista no para d’autolesionar-se) per poder finalment atacar tot allò que ens ho provoca i ens empedeix ser feliços.

“El club de la lucha de David Fincher (1999), un extraordinario logro de Hollywood, se mete directamente en este callejón sin salida. El héroe de la película (extraordinariamente interpretado por Edward Norton), víctima de insomnio, sigue el consejo de su médico y, con tal de comprender qué es realmente el sufrimiento humano, empieza a visitar grupos de apoyo a los pacientes de cáncer de testículo. No tarda en descubrir, sin embargo, que esta práctica de amor hacia el prójimo parte de una posición subjetiva falsa (la compasión del voyeur) y pronto se involucra en una práctica mucho más radical. En un vuelo conoce a Tyler (Brad Pitt), un joven carismático que le habla de la esterilidad de su vida, hecha del fracaso y del vacío de una cultura consumista. Le ofrece una solución: ¿por qué no luchar y darse una tremenda paliza uno al otro? A partir de esta idea, se desarrolla gradualmente un movimiento entero: en secreto y de madrugada, se celebran combates de boxeo en los sótanos de bares por todo el país. El movimiento se politiza rápidamente y organiza ataques terroristas contra las grandes multinacionales…”

continua a: http://www.polemica.org/modules/smartsection/item.php?itemid=153

“Somos los hijos medianos de la historia, educados por la television para creer que un día seremos millonarios y estrellas de cine y estrellas de rock, pero no es así. Y acabamos de darnos cuenta —dice Tyler—. Así que no intente jodernos”.

Eso declara Tyler Durden, fundador de los Clubs de Lucha, que se propagan (en la novela de la que es protagonista) por Norteamérica como una epidemia; y está hablando muy en serio. Es la voz de toda una generación usada y traicionada; atrapada en la esclavitud consumista; en una vida diseñada y controlada por los medios de difusión. O al menos es la voz que Chuck Palahniuk otorga a esa generación, a través de los personajes que conforman el mundo siniestro y violento que nos ofrece su primera novela El Club de lucha (Muchnik Editores, 1999).

Narra con gran sencillez el clima de calma tensa de la posguerra que se instauró con la paz de las tumbas de Franco. Desde el punto de vista del Mosén Millan, párroco del pueblo, nos cuenta con su sentimiento de culpa latente toda la evolución del protagonista, Paco, desde que es monaguillo hasta la llegada de la II República, su elección como alcalde y los cambios que esto traería en el orden casi feudal establecido. Es una obra que sirve para conocer y debatir nuestra historia reciente, la IIª República y la guerra civil desde un excelente relato que perfectamente entra en la microhistoria para darnos una imagen de qué era la España de entonces. Utiliza magistralmente la vida de un pueblo pequeño como excusa para dar su visión de las “dos Españas”. Hipocresía, remordimiento, intereses de los terratenientes, papel de la Iglesia. Una obra compleja pero que asombra a su vez por la sencillez narrativa. Merece mucho la pena.