Pròxim llibre: La insurrección que viene [27 de novembre]

Llamamientos a la rebelión por escrito, con uno de los tonos más descarados y tajantes que se han podido ver en los últimos años: La insurrección que viene . No ha estado escrito por nadie y justamente su anonimato ha despertado las operaciones antiterroristas más absurdas en Francia, donde varias personas fueron detenidas por el mero hecho de tener un ejemplar de este libro en su casa, relacionándolas con actos de sabotaje a la red ferroviaria de dicho país.

Pero al mismo tiempo se han convertido en obras de referencia para lograr el vuelco de “un mundo en ruinas”.

“Ya no hay que esperar una iluminación, la revolución, el apocalipsis nuclear o un movimiento social. Seguir esperando es una locura. La catástrofe no es lo que viene, sino lo que hay. Nosotros nos situamos, desde ahora y en adelante, en el movimiento de derrumbe de una civilización. Es ahí donde hay que tomar partido”, cuentan en el texto. Para el grupo “nada parece menos probable que una insurrección, pero nada resulta más necesario”.

Para descargarlo en pdf: http://caosmosis.acracia.net/wp-content/uploads/2009/05/la_insurrecion_que_llega.pdf

Pròxim llibre: Microfísica del poder [30 d'octubre]

Michel Foucault (Poitiers, 15 d’octubre de 1926 – París, 25 de juny de 1984), filòsof i historiador de les idees -si bé no segueix els esquemes de la història acadèmica-, és un dels pensadors més influents i importants de finals del segle XX. L’amplitud del seu camp d’estudi i les seues innovacions teòriques ho fan atractiu i renovador dins de les ciències socials. No obstant això, l’evolupant del seu pensament fa de la seua lectura un colp del que no és fàcil escapar, colp contra els esquemes mentals més àmpliament establits i converteix la paraula en acció enfront de la realitat que ens envolta.

MICROFÍSICA DEL PODER és una compilació de textos en els quals els seus plantejaments teòrics se’ns mostren més accessibles. La seua contribució principal, la crítica a vella concepció globalitzant de la política i el poder, ens dóna una nova visió enriquidora de la realitat com una guerra en espais específics contra poders locals i capil·lars. El poder no és un, ni està en l’Estat o en una classe, sinó que és capil·lar, local, específic, i travessa totes les capes socials i individus. Està en les presons, els psiquiàtrics, les escoles, els exèrcits… És doncs, una eina en funció dels enfrontaments locals i concrets per a posar en relleu les transformacions dels poders, recuperacions, punts de fugida, negociacions estratègiques i punts febles. La lluita no és una qüestió dialèctica i castradora, no és un desgast ni una espera a la revolució social, no és global ni universal, sinó concreta i conjuntural. Per a sustentar tot això, hem de partir de la seua concepció històrica, la genealogia, que reintrodueix en l’esdevenir tot el que per a la història tradicional (liberal o d’arrel marxista o estructuralista) ha estat continuïtat, i que canvia estructures per successos com elements definidors. Història, genealogia, societat, subjecte, revolució, negociació, poder, resistència. Lectura que no pot deixar indiferent a ningú.

Barbut Ahmadinejad

No hi ha més remei, per a trobar graciós Mahmud Ahmadinejad cal passar-lo pel sedàs paròdic de Joaquín Reyes.Feu clic ací, per a comprovar com millora el de Garmsar quan l’analitza el d’Albacete. El diari que tinc hui damunt la taula no diu res de l’Iran, de la revolució verda, de Mussaví o dels aiatol·làs. A Tel-Aviv, la ciutat de la primavera que enguany celebra el seu centenari, un jueu ultraortodox ha mort un xic de 26 anys i una xica de 16 només perquè són homosexuals. A l’Iran d’Ahmadinejad això és impensable: hi ha jueus, sí, però, tal com va explicar el president, no hi ha homosexuals.

Fa poc he llegit Persèpolis, de la iraniana Marjane Satrapi. Us el recomane, de vegades la millor manera de conéixer la història recent d’un país és a través de les vivències d’un dels seus naturals. El còmic de Satrapi comença en els últims temps de govern de Muhammad Reza i l’esclat de la revolució islàmica que, segons l’autora, hauríem de d’anomenar democràtica. Les llibertats, la vida al carrer, l’ensenyament… pràcticament tot canvià amb el control de l’estat per part dels islamistes, els barbuts, tan qüestionats ara com el xa fa trenta anys.

Després hi ha la por a ser depurats, l’exili d’alguns, la guerra amb l’Iraq aliat dels Estats Units, el temps que Satrapi passà a Àustria, el retorn a Teheran, els estudis d’art dificultats per una moral absurda… Encara no he vist la pel·lícula, però crec que no em decebrà. Bé, com deia, un còmic molt recomanable que, en esta ocasió, sí que podem gaudir en llengua valenciana. I si en voleu més, no us perdeu Brodats; també en català i també boníssim.

extret del blog: http://blogs.ua.es/davonet/

Tornem a l’octubre

Ara en estiu hem decidit fer un paró de les reunions mensuals del club de lectura.  Aprofitarem el temps de lleure que dipossem per gaudir d’una bona lectura a la platja o a la piscina, o bé al camp o a la muntanya. Per tornar a l’octubre amb ganes renovades i un fum de propostes de bons llibres per compartir i discutir.

Que passeu un bon estiu, o almenys el que resta.

Pròxim llibre: Homenatge a Catalunya [29 de maig]

Enguany fa 70 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Alacant. Es temps per fer memòria. Per això hem escollit com a lectura d’aquest mes  Homenatge a Catalunya, relat personal de George Orwell sobre la seua experiència en la Guerra Civil española, escrit en primera persona. En ella, Orwell narra la seua arribada a una Barcelona que bull a finals de 1936 en la revolució llibertària, expressant la seua admiració per la mateixa, i com la situació es va degradant progressivament, fins tornar a una Barcelona dominada de cap a peus per l’estalinisme del Partit Comunista i per la persecució de trotskistas i anarquistes, i en general de qualsevol besllum de crítica, el que li fa témer per la seua vida i abandonar la ciutat, no sense pena.

Orwell va estar com a milicià del POUM, tant de soldat ras com oficial, a indrets de Catalunya i Aragó des de desembre de 1936 fins juny de 1937, quan després dels successos de maig de 1937, el partit polític al que es trobava (el POUM, un partit comunista antiestalinista ) fou declarat organització il·legal y es va vore forçat a fugir o enfrontar-se a l’empresonament. 

Volem així reivindicar totes les memòries històriques i no tan sols aquelles reflectides a les lleis. És feïna de tots recuperar la nostra història, per incomoda que siga, per tal de combatre (com bé denunciaría aquest mateix autor a altra obra seua) el punt de vista del Ministeri de la Veritat.

Pròxim llibre: Assaig sobre la ceguesa [24 d'abril]

Assaig sobre la ceguesa, José Saramago,1995. (Original en portugués, Ensaio sobre a cegueira)

Un home es queda cec mentre espera que el semàfor es pose en verd sense saber per què. És una estranya ceguesa blanca, com un mar de llet, al contrari que la ceguesa més comuna, en que es veu tot negre. Prompte la seua dona també es queda cega, i els segueixen tots al seu al voltant. Sembla una estranya epidèmia que amenaça amb estendre’s, pel que el Govern decideix tancar als infectats en quarantena, envoltats per militars i en condicions infrahumanes… però prompte aqueixos mateixos soldats quedaran afectats. Els carrers es converteixen en un caos, tota la societat està cega i només lluita per la seua supervivència.

Però no tots són cecs. Per causes desconegudes una dona no pateix la ceguesa, encara que es fa passar per cega per a guiar al seu marit en la quarentena. Ens servirà de guia a nosaltres també en aquesta narració i també ens convida a actuar. En un món de cecs, els que veuen han de ser responsables i passar a l’acció.

La llei del més fort impera en aquesta aterridora reflexió sobre el individu i la societat actual, més enllà d’una reflexió sobre la ceguesa física, Saramago juga amb l’egoisme per a criticar la realitat quotidiana d’un món cec d’egoisme.

Ahora ya no tienes excusa… LEE y LUCHA!

Els nostres compis de MaldeCap han dissenyat i estan fent unes noves samarretes que fan apología del llibre com a arma de concienciació massiva. Com a màxim exponent de conspiració literaria a la nostra ciutat he pensat que pot ser estiguereu interessats, els components del nostre club de lectura, en fer-vos amb una. Jo ja la tinc!! jejeje.

Podreu trobar les samarretes a  l’Ateneu llibertari l’Escletxa [c/Sant Carles nº120] tots els dijous a partir de les 21.00 i tots els últims divendres de cada mes a les 21.00 a les nostres reunions literaries mensuals.

El club de la lucha: ¿verdadera o falsa transgresión?

Us deixem ací l’enllaç d’un text que reflexiona sobre la pel·lícula del “club de la lucha”, film prou fidel a la novel·la en la que està inspirada, i què és l’objecte de discussió de la trobada del club de lectura de març. Entre altres coses l’autor extrau una interessant reflexió sobre la necessitat d’atacar primer al nostre “jo sistematitzat” o desnaturalitzat (el protagonista no para d’autolesionar-se) per poder finalment atacar tot allò que ens ho provoca i ens empedeix ser feliços.

“El club de la lucha de David Fincher (1999), un extraordinario logro de Hollywood, se mete directamente en este callejón sin salida. El héroe de la película (extraordinariamente interpretado por Edward Norton), víctima de insomnio, sigue el consejo de su médico y, con tal de comprender qué es realmente el sufrimiento humano, empieza a visitar grupos de apoyo a los pacientes de cáncer de testículo. No tarda en descubrir, sin embargo, que esta práctica de amor hacia el prójimo parte de una posición subjetiva falsa (la compasión del voyeur) y pronto se involucra en una práctica mucho más radical. En un vuelo conoce a Tyler (Brad Pitt), un joven carismático que le habla de la esterilidad de su vida, hecha del fracaso y del vacío de una cultura consumista. Le ofrece una solución: ¿por qué no luchar y darse una tremenda paliza uno al otro? A partir de esta idea, se desarrolla gradualmente un movimiento entero: en secreto y de madrugada, se celebran combates de boxeo en los sótanos de bares por todo el país. El movimiento se politiza rápidamente y organiza ataques terroristas contra las grandes multinacionales…”

continua a: http://www.polemica.org/modules/smartsection/item.php?itemid=153

Pròxim llibre: El club de la lucha [27 de març]

“Somos los hijos medianos de la historia, educados por la television para creer que un día seremos millonarios y estrellas de cine y estrellas de rock, pero no es así. Y acabamos de darnos cuenta —dice Tyler—. Así que no intente jodernos”.

Eso declara Tyler Durden, fundador de los Clubs de Lucha, que se propagan (en la novela de la que es protagonista) por Norteamérica como una epidemia; y está hablando muy en serio. Es la voz de toda una generación usada y traicionada; atrapada en la esclavitud consumista; en una vida diseñada y controlada por los medios de difusión. O al menos es la voz que Chuck Palahniuk otorga a esa generación, a través de los personajes que conforman el mundo siniestro y violento que nos ofrece su primera novela El Club de lucha (Muchnik Editores, 1999).

Pròxim llibre: Réquiem por un campesino español [30 de gener]

Réquiem por un campesino español es sin duda alguna la pequeña (por su corta extensión) obra maestra de Ramón J. Sender, uno de los novelistas españoles más importantes de la posguerra en el exilio. Aparecida originalmente bajo el título de Mósen Millan en México fue, entre otros, la censura que sufrió durante años en España.

Narra con gran sencillez el clima de calma tensa de la posguerra que se instauró con la paz de las tumbas de Franco. Desde el punto de vista del Mosén Millan, párroco del pueblo, nos cuenta con su sentimiento de culpa latente toda la evolución del protagonista, Paco, desde que es monaguillo hasta la llegada de la II República, su elección como alcalde y los cambios que esto traería en el orden casi feudal establecido. Es una obra que sirve para conocer y debatir nuestra historia reciente, la IIª República y la guerra civil desde un excelente relato que perfectamente entra en la microhistoria para darnos una imagen de qué era la España de entonces. Utiliza magistralmente la vida de un pueblo pequeño como excusa para dar su visión de las “dos Españas”. Hipocresía, remordimiento, intereses de los terratenientes, papel de la Iglesia. Una obra compleja pero que asombra a su vez por la sencillez narrativa. Merece mucho la pena.